Mai he viatjat. Tancat en aquesta idea he recorregut mig món, he vist un sol paisatge, he conegut un sol país, només tres homes, un gos, un porc i un mico, una sola dona i centenars d'animals i arbres. "Quants arbres hi ha hagut a la teva vida?", acostumo a preguntar-me quan perdo l'esperança. Als arbres no els hi caiem gaire bé. No els considero amics però m'ajuden a recuperar l'esperança. Vull dir, qui vol amics amb enemics així!

Mai he estudiat. Condemnat per un pecat sense haver après res, ho vaig aprovar tot fins que, com he dit abans, Déu va deixar de creure'm. Més tard la ciència va deixar d'entendre'm, els diners de necessitar-me, la democràcia d'escoltar-me, la naturalesa de buscar-me i a la cultura ja no li faig gràcia. Malgrat això, mai he deixat de creure prou per arribar a escriure les meves pròpies trampes:

Trampa 1. Si creus que és un joc, aprendràs com obeir. Trampa 2. Si no creus, l'escriuràs. Trampa 3. Si creus, mai més sentiràs sí.

Llegir llibres és la promesa del paradís. Llegir llibres és robar-li al nen ferit que vas ser, la oportunitat d'explicar-se. Llegir llibres és la forma adulta de ser humiliat per poder ser feliç. Si t'hi negues a llegir llibres, els arbres acaben sent els teus enemics i t'ensenyen quin és el camí real més obvi. L'educació, que és sagrada, no hauria d'estar en mans de professors ni de frares. Cap frare o professor que no vagi al gimnàs té ja cap credibilitat. Diem i fem i totes elles no són més que activitats de frares i de professors. Activitats que només pertanyen a aquells que acusen i a aquells que es refugien en aquella trinxera d'allà, lluny sempre de l'etern combat.

Mai he tingut una feina. Igual que frares i professors, jo tampoc he tingut una feina mai i m'he dedicat a allò pel que menys serveixo, és a dir, a venerar al pare. Tenir una feina és guanyar-se el dret a desobeir al pare i això comporta una renúncia que està a l'abast de poca gent. De moment, només m'he guanyat el dret a no vestir l'hàbit que és el dret a no guanyar.

Mai he tingut un projecte. Massa extremista per ser violent, el futur no em va donar cap oportunitat. Tot esperant, segueixo escrivint paraules com 'sempre' o com 'mai' i conjugo verbs com ara 'ser', per obligar que el meu passat no s'oblidi de mi.

Mai he estat aquí abans. Ho sé perquè no tinc drets i perquè ho veig en els ulls dels gats, dels nens i dels morts. Els homes i les dones ens han abandonat. On són els éssers humans que ens van prometre? Als gats, als nens i als morts no sembla importar-los gaire això, per tant, per què m'hauria jo de preocupar? Mentre busco el meu lloc en la societat dels gats i dels nens que també esperen, el paradís es va eixamplant cada cop més, deixant als morts sense la possibilitat del desastre.

Últims articles publicats