L'enemic es mou. El que et defineix no és l'enemic sinó el temps. L'eternitat doncs, no és la teva manera d'esclafar l'enemic però la marca que et deixa el llenguatge assassí. Entre l'eternitat i la supervivència, la imaginació parla amb aquella veu que s'ho empassa tot i que ens deixa sols, la ridícula lluita contra tot, el record del dia que varem ser no-violents per poder definir-nos en contra d'allò que creiem ens estimava. Entre l'eternitat i la supervivència, l'agraïment.

No és pas greu que fos el temps qui matés Déu. Allò greu és que ho fes en nom teu i meu, tant si val si somriem com sinó. Les paraules que ens llança el temps com ganivets esmolats no tenen el propòsit de fer-te somriure sinó de crear. No cal matar al pare, només cal matar l'artista, i això vol dir, deixar d'escoltar el so dels ganivets esberlant l'aire.

Quan ja no et poden perdonar, moure's només significa trobar la postura, la posició. L'artista et dona l'espai suficient però només l'enemic pot posar l'horitzó a les teves mans tenses perquè entenguis que només tractes de pregar. Tornem llavors a la vida només perquè ens ho diu l'enemic. Tornem a la vida perquè, encara que allò que ens commou són els bons i nobles sentiments de la mort i la imaginació d'aquests sentiments, seguim sospitant que només la vida pot amenaçar al temps. Tornem a la vida perquè, malgrat que decidim que es millor deixar-nos observar per la mort perquè aquesta seguretat ens permet ésser i dir, la vida és l'única monstruositat que la imaginació no pot penedir-se'n.

En aquesta vida nostra, les paraules es desprenen de les sargantanes per mentir i són la mirada a les ales inertes de las papallones. En aquesta vida nostra, les paraules lluiten per sobreviure, necessiten el sol per créixer i corren per no ser mortes. Lluny d'aquest sol nostre, necessitaràs les teves pors per brillar més que mai i per ésser la força suficient que deformi l'enemic sense la necessitat de saber si hem guanyat o perdut.

Últims articles publicats