Algú va expulsar del centre de l'espai públic a l'home blanc, masclista, classista i autoritari, deixant buit un espai que es va omplir de misèria, crueltat i por. Aquest espai buit ple és el feixisme. El feixisme és l'antítesi i l'enemic d'allò salvatge, primitiu, de la selva i de la natura. El feixisme és l'estat natural de les coses que no tenen forma. Tenir forma per evitar el feixisme és inútil.

Tenir forma s'ha tornat inútil perquè recorrem a l'art que s'enveja a si mateix i que intenta detestar el que ja és. L'art que no pot ser altra cosa que art es replica en infinites formes. L'art, per exemple, imita al temps amb la intenció de tornar-nos al paradís. L'art és la imatge que escoltem. L'art no necessita perdre i guanyar sempre és una de les seves infinites formes.

Per evitar el fascisme i recuperar la forma només podem recórrer a les mares que ens guien en la guerra. Les mares ens aprènen que l'home, que respecta les raons del seu enemic i per això el mata, no existeix i per això mai ha pogut ocupar l'espai públic. I que la dona, que no respecta les raons del seu enemic i per això dialoga, tampoc ho ha pogut fer mai perquè sempre existeix. La dona és tot allò que sempre es diu i sempre es mostra. L'home és tot allò que es pot acceptar o que es pot rebutjar.

L'art detesta totes aquestes mares perquè són les úniques que ens oculten el fet que l'espai públic continua estant ocupat i les úniques que ens tornen a l'estat natural que mai vam tenir. Les mares que ens permeten estar en dos llocs al mateix temps ens expliquen que la guerra és la forma perduda.

Falta cultura bèl·lica. Som un/es incultes de la guerra i ens ha faltat barallar-nos més en el pati del col·legi. La guerra, miserable, és explicar la guerra que només busca oferir el culte obscè al Pare dèspota al qual s'intenta enderrocar de forma patètica. Atrapats en aquest món sense formes no aconseguim relacionar, oblidem la proporció i ens sotmetem a la forma del Pare. Però això està tan allunyat del feixisme com de la naturalesa i molt més a prop del paradís que del progrés.

Cap país és una democràcia. La democràcia no és un sistema, és una unitat. La unitat només s'aconsegueix fora de la llei. Succeeix quan es posa l'extrem en el centre de l'espai públic perquè deixem als extrems sense enemics. Si parlem de països, només podem parlar de llibertat. Els països 'més democràtics' són els que menys llibertat tenen. A canvi, aquests països sotmeten a l'individu a la història i a la cultura perquè aixì poguin pensar lliurement. Així es crea el sistema, on la submissió no és necessària perquè no és la por a la llibertat el que dóna forma als actuals països 'democràtics' sinó el fet de no saber cóm deixar sense enemics al feixisme.

Cap país és capitalista perquè si ho fos deixaria de ser un país. El capitalisme no és un sistema, és l'enèsim intent de l'art per apoderar-se de la forma de la guerra.

Últims articles publicats