El perill per a la independència no és el nacionalisme, és l'esquerranisme excloent d'alguns professors, historiadors filòlegs i de tot/es aquells/es guardian/es de les essències que ho són per poder témer al futur. Quan criden república estan cridant Madrid perquè prefereixen tenir por al futur que tenir por a entendre que per aconseguir la independència, o renunciem a ser catalans i diluïm la nostra llengua, història i cultura, en el futur, o no hi haurà llibertat ni veritables drets. La seva elecció fa del tot inùtil que comprenguin que aquest sacrifici ens enfortiria definitivament com a poble i ens porta cap a la violència i cap a la negació d'aquesta mateixa violència, és a dir, a un cul-de-sac que només fa que debilitar-nos.

La república és anar a Madrid i agafar-la. És tan fàcil que mai Catalunya serà una república i és per això que estem jugant a confondre'ns d'enemic fent tot un seguit d'ascarafalls molt indignats. Ens hem barallat amb Espanya i Espanya no ho ha entès. Espanya no ha estat a l'altura de la lluita i per tant, és impossible que estigui a l'altura del diàleg. No és que no tinguem cap aliat, és que no tenim cap enemic i per això hem d'entendre que estem sols en aquesta lluita. Perdrem si considerem Espanya com l'enemic perquè reduirem la lluita a només una cosa que es guanya. Podem continuar com ara, resistir i anar veient com Catalunya ens roba, a poc a poc, la lluita d'entre les mans, o podem tornar a la lluita no violenta. La lluita no violenta no té res a veure amb la violència però amb la 'nuesa' del cos, és a dir, amb saber desprendre'ns de l'enemic. Potser ha arribat el moment de trair la independència de Catalunya fent d'aquest objectiu una opció egoista ja que qualsevol intent de relacionar-la amb el passat o el futur, estarà condemnada. Ni el comunisme, ni el socialisme, ni el cooperativisme, ni el sindicalisme o l'anarquisme. Només la independència és la decisió no innocent de fer del nostre egoisme un sistema.

L'estratègia de la no-violència no té res a veure amb el pacifisme sinó amb la necessitat de prendre la iniciativa a l'enemic lliurant-se del llenguatge però entenent que és la guerra el que està en joc i no el discurs. El primer d'Octubre de 2017, 'els catalans' no vàrem guanyar i aquest malentès és un dels errors que ens ha portat a la situació actual. Aquell dia, vam fer una cosa ben diferent de guanyar, vam dir què era guanyar. Des del punt de vista històric, aquell dia, Catalunya va decidir quin era el punt de vista històric. Aquest el veritable poder de la gent que és al mateix temps, la seva por. Lluitar per la llibertat de tothom ens converteix en l'enemic de tothom. El primer d'Octubre de fa un any, vam guanyar quan vàrem deixar sense enemics al nacionalisme, al socialisme, al comunisme, al capitalisme, al pacifisme, l'art, al feminisme, etc, i això és el que més ens costa de pair. La nefasta situació política que viu avui Catalunya és el fruit enverinat de tot això. Durant aquest últim any, l'independentisme, sotmès a un procés de esquerranització i obligat a enfrontar-se als fantasmes de l'esquerra, ha oblidat que la seva veritable força resideix en el fet que no depèn de cap enemic per explicar-se.

El poder de l'Estat modern es fa a través de la no-violència. Així, la violència es converteix en la manera que té l'Estat perquè puguis renunciar al poder sense deixar de sentir-te un guanyador. És, per exemple, el recurs civilitzat dels que no viuen en un país perquè ja tenen una identitat. La violència és la raó que l'Estat et dóna per expressar-te.

La repressió contra Catalunya intenta imposar la por com a l'única realitat. La por vol ser l'únic que ens faci entendre el que està passant a Catalunya i l'única intel·ligència que ens ajudi a reconeixen's. Aquesta por necessaria ens fa tornar cada cop més creients el que fa que anem perdent la fe i ens tornem, al seu torn, cada vegada menys reconeixibles. Com ja ha passat altres vegades al llarg de la història, Catalunya està parint Espanya. Aquest és el conflicte.