El moviment català no té (gaire) res a veure amb el nacionalisme. Només al voltant d'un històric 18% dels catalans a favor de la independència es consideren nacionalistes. Tampoc té (gaire) res a veure amb qualsevol altra de les consideracions que se segueixen repetint i per això s'han de seguir repetint. Perquè tot i que el soroll de les discussions a les que aquest moviment es veu sotmès han pogut alterar els seus objectius, fins i tot les seves causes, no ha estat capaç d'ofegar completament la seva pròpia veu, aquella que ara fa un any i mig, ens va deixar a tot/es sense enemics. Això és el que més va espantar a molts dels partidaris i dels crítics del moviment, la identitat diluïda en una veu comuna que esfereix tant a amos com a mesells els quals es disputen la veu aliena.

En major percentatge, el moviment català té més a veure amb reinventar o millorar la democràcia en un moment en què la dreta i l'esquerra han col·lapsat. Tot i el que es diu, aquest moment de col·lapse generalitzat i global representa una gran oportunitat per a la democràcia. El col·lapse de l'esquerra i la dreta, que de vegades pot semblar més un desig que una realitat, és una de les formes que té la democràcia per cridar la nostra atenció sobre la importància d'aquesta oportunitat de canvi. Perquè les crisis no son cap motor de canvi sinó entenem quina és la relació humana de la democràcia.

La democràcia no és un sistema sinó un objectiu. Entendre això vol dir entendre que la democràcia és un procés interminable per aconseguir no un sistema sinó una unitat. La democràcia ens prepara per sortir fora de la llei. És un ensenyament constant i frustrant que ha de continuar perquè la democràcia pugui provar-se. Pensar que vivim en una democràcia és el primer pas per equivocar-nos. Pensar que la democràcia és el respecte de la llei és el segon. D'aquí la importància de la no-violència en el moviment català i que sigui el llenguatge triat per aquest moviment.

A diferència del pacifisme que per si sol no és un llenguatge, la voluntat del moviment català de ser no-violent és, a més de la voluntat de fer-se sentir, la de poder escoltar de la forma més clara possible. Aquest va ser el nostre primer pas cap a la Llei i el que vam fer el primer d'Octubre de 2017. Aquell dia, el moviment català porta a terme un dels actes democràtics més poderosos, endeutant-se així per sempre al gest etern de Rosa Parks i tornant el favor a la Revolució francesa.

Perquè en definitiva el primer d'Octubre de 2017 no és pas un dia, és l'Acte. El primer d'Octobre 2017 és la revolució, és a dir, la representació de la revolució que escapa de la història i és per tant, el Canvi in-útil, és a dir, el ésser lliure.

Totes les revolucions des del segle XVII han fracassat no pas pels "enemics de la revolució" sinó per culpa del règim Dreta-Esquerra que va ser qui les va crear. La dreta és la utopia de la esquerra. No hi ha la dreta sinó només els fantasmes de l'esquerra, centenars de vegades més poderosos que qualsevol conspiració. La dreta no és la moral, el capital, la religió, els militars, sinó el que l'esquerra diu que la dreta és. Aquest és el pacte sobre el qual es van construir els estats moderns i els seus ciutadans, les identitats i els nacionalismes que mai ens van pertànyer i que ara estem obligats a defensar perquè ens sentim en deute amb ells.

El moviment català, de fugaç i intensa vida, no ha estat capaç d'escapar al règim Dreta-Esquerra i està col·lapsant al mateix temps perquè no ha volgut entendre aquesta relació humana de la democràcia, ha acceptat convertirse en una crisis i no ha volgut evitar ofegarse en el deute de les identitats. Un any i mig després de l'u d'Octubre de 2017, la lluita avui del moviment és sobretot per assegurar que quedi alterada la imatge del pròxim règim que ha de venir. Més enllà d'això, els que vam ser testimonis i participem del moviment, ens queda a més la certesa de saber que la propera vegada que algú s'atreveixi a dir no, la seva veu se sentirà amb més força.

Últims articles publicats