La matèria que et forma, la matèria de la teva carn i dels teus ossos, la matèria de les plantes, dels animals i de les muntanyes són profundament contaminants per això la necessitat d'un futur d'acer i titani si volem preservar el nostre planeta. Aquesta sensació orgànica i natural que tens de la matèria es sustenta de la sang de milers d'assassinats, crims i abusos que han de seguir succeint perquè la matèria, com així ho dicta l'art en la seva eterna lluita per destruir-se, mai és suficient.

Però aquest no és el problema. El problema no és que la matèria contamini perquè la teva cultura ja no sigui sostenible. El problema no ets tu. El problema tampoc sóc jo. No és l'ésser humà o el sistema econòmic els que amenacen el planeta perquè el problema no té forma d'amenaça sinó de disculpa.

La matèria és una víctima més de les disculpes de l'Estat. Mentre seguim sent capaços de veure la natura, tu et seguirás allunyant de mi i el planeta seguirá cremant sense poder consumir-se. El nostre planeta pot suportar la contaminació, el calentament i la sobrepoblació. El que de cap manera pot suportar, és el paradís.

Fa temps algú va matar a Déu per preservar el cel i l'infern. Des de llavors sabem a on anem. Molt més tard algú va voler disculpar-se i va dir que Déu havia mort condemnant així a Déu a ser etern i immortal. Des de llavors Déu és material i l'engany ja no és possible.

Si l'engany ja no és possible per què en canvi segueix sent possible la injustícia? Que siguem capaços de veure la injustícia és efectivament un mal senyal i una prova més que la cultura perquè funcioni ha de ser la forma més evident de manipulació. Per rebel·lar-nos contra aquesta o una altra injustícia hauríem de primer ser capaços de no veure-la. Rebel·lar-se davant la injustícia és no saber on vas però tenir la certesa d'arribar a temps. Rebel·lar-se davant la injustícia és la distància material més curta possible entre tu i jo i la definició més precisa de l'egoisme.

Últims articles publicats