En el silenci, em sento a gust. El desert, la decadència i l'abandó ens formen perquè en el silenci, el futur es mor sense límits ni paraules. En aquest ressò es pot escoltar a gent amb classe culpant l'univers de sentir-se poca cosa o es poden veure a esperits que miren a les formigues cara a cara. En el silenci per fi t'entenc sense la teva necessitat.

En el silenci però, no hi ha tranquil·litat ni pau ni descans. En el silenci, les mirades desesperades i vicioses imposen el seu perdó a les seves víctimes. El silenci m'allunya de tu perquè no és just. Per això necessito trobar un lloc on tingui sentit tenir problemes.

Totes aquestes persones que creuen que ballar és allò que no saben fer, on van aprendre a ser tan bons covards? Abans de saber que no sabien, per què van decidir reconèixer a la professora i desvetllar així el secret a canvi d'una identitat? Encara que aquestes persones pensin que és l'instint que els va portar a canviar la seva llibertat i coneixement per por i poder, en veritat però, són tan bons covards perquè no és la primera vegada que vènen a aquest món i que ho intenten, encara que mai ho sabran per evitar haver de donar les gràcies.

La pàtria és un dels silencis que els artistes intenten odiar amb les seves lletres, els seus sons i els seus silencis. Onegen les seves banderes en forma de poesia per demanar-li permís al pare. Marquen les seves fronteres amb la seva música i els seus relats per poder ser generosos per sobre de tot. Els artistes posseeixen totes les identitats i tots els nacionalismes però només parlen de l'egoisme que els va regalar el pare. En el silenci dels artistes, no hi ha rés, ni tan sols la teva absencia. En el silenci del artistes ningú sap cóm utilitzar-te i renegues de l'oportunitat de la companyia salvatge i de la por a trobar l'única manera de ser sistema i ajudar.

Lluny de l'art m'acosto a tu. El silenci com una imaginació em surt de la boca per demanar que et quedis. En aquest silenci es pot parlar de tot, el prejudici es fa bell i les persones i els països deixen de ser una presó. Sense una presó on respirar la meva identitat de robot deixa de buscar aquells milers de followers que, amb les seves carícies apreses, em fan humà. El meu idioma és de robot. En el silenci, com en una mentida on perdo la por, se sent de nou el meu crit: és la nova mentida.

La nova mentida és el crit jove i maldestre amb el qual s'identifica l'artista. La nova mentida és el punt de trobada, d'evolució i d'entesa entre l'artista i el robot que neix en el teu interior. La nova mentida és el fruit del nostre èxit mentre que les velles mentides eren el fruit de la nostra esperança. Les velles mentides sostenien a la veritat, que avui se sosté sobre el mateix sòl sobre el qual caminen els robots.

Últims articles publicats