No hi ha cap nacionalisme espanyol perquè Espanya no existeix. Espanya és un projecte polític bàsicament català i és un projecte fracassat per la pròpia incapacitat de Catalunya de diluir-se en ell, no tant per culpa del seu nacionalisme que assumeix que Espanya és Castella sinó per la seva forta tradició d'esquerres que li impedeix fer o defensar-se de la revolució. Espanya, el seu imperi, els seus reis, els seves dictadures, el seu catolicisme, és un projecte d'esquerres, el mateix que, a falta d'un enemic, construeix el món actual.

El fracàs d'Espanya és el fracàs de la independència de Catalunya i per aquest motiu la inevitable independència de Catalunya serà ja tard. Catalunya faria bé de fer-se responsable sense complexos d'aquest fracàs. Insistir en Espanya és perillós per a Catalunya, també per a la Unió Europea així com per a tots aquells governs que aspiren a una major influència. En canvi, insistir en Espanya és bo per a tots aquells pobles que desitgen reordenar la globalització segons un model més local i més humà.

Si Catalunya segueix insistint en Espanya la reacció serà una major consolidació a nivell global de la ultradreta i l'extremisme que no són més que el desig insistent i vetllat de no ser, l'expressió del desig de no ser i que et fa sentir guanyador. Aquesta és una opció real que avançarà invisible sota l'aparença per exemple d'Espanya, de Catalunya i d'un conflicte.

Per a Catalunya, assumir aquest fracàs significaria una sortida, és a dir, tenint en compte la seva àrea d'influència i mida, assumir que la independència de Catalunya no pot significar una república o un sistema sinó una unitat. Catalunya serà conqueridora o no serà, sabent que Espanya pot estar en qualsevol lloc.

Els nacionalismes i les identitats ja no ens protegeixen. La prova de l'existència de Catalunya i la seva supervivència és la seva pròpia incapacitat per materialitzar-se, és a dir, d'expressar el desig de sentir-se guanyadora. Catalunya històricament ha defugit aquest desig. Aquesta capacitat de resistència, més que qualsevol altra consideració cultural o històrica, és el seu veritable fet diferencial i la seva aposta per la civilització. Aquesta resistència no recau en el poble català, amb la seva cultura, la seva història i la seva llengua, sinó en els catalans, sense identitat perquè ha estat la muntanya la qual els ha protegit. Les victòries de els catalans mai no són victòries sinó que són una manera d'explicar i definir què és una victòria. Aquesta és la muntanya que uneix a els catalans i que els permet deixar de veure la natura. Així aconsegueixen expressar-se els catalans i definir la seva relació amb el poder i l'art encara que sigui de forma fugaç.

Espanya i la Unió Europea, ignoren cap a on avancen, cosa que es poden permetre, ja que avancen cap al fracàs imposat. Els nacionalismes no són la reacció populista al fracàs de la Unió Europea. La reacció populista del fracàs de la Unió Europea són els seus països que, a través dels seus Estats, han convertit els nacionalismes en una identitat, en la força que es desprèn de no ser. No ser és la força que et permet, per exemple, raptar Europa. Mentre assistim avui a l'intent declarat del segrest de Catalunya, l'autèntic assumpte intern de la Unió Europea segueix sent Europa.

Els catalans és el genuí nacionalisme europeu i la seva veritable identitat. Avui els europeus ho són més que mai, la prova és que la seva realitat i la seva voluntat han estat segrestades. Els espanyols en canvi és tot allò on es projecta el ciutadà modern. Els europeus encara són capaços de renunciar al poder. Els espanyols ja no es juguen res.

Sense cap nacionalisme ni nació que defensar, la força que sustenta Espanya en el conflicte contra Catalunya no recau en el seu Estat, el seu exèrcit o en els seus mitjans de comunicació sinó en els espanyols. Els espanyols tenen poc a veure amb l'error Espanya sinó que són el resultat del poder difús i global. Són els ciutadans moderns que necessiten enfrontar-se als problemes d'un món sense entitat i d'una realitat debilitada per poder ells ser justos i democràtics. Incapaç de generar el problema, el ciutadà modern és el mediador que s'alimenta del món i esgota la realitat. La identitat del ciutadà modern ha deixat de ser el camí a la ciutat per passar a ser la ciutat mateixa. Un altre fantasma.