Per entendre les amenaces del nostre temps, primer hauríem de poder arribar a la ciutat que és, en definitiva, el lloc d'origen de la natura. La ciutat és l'única idea pròpia que se'ns permet defensar, l'únic territori on la guerra torna a ser l'única opció política que ens salva del llenguatge i ens permet ser moderns altra vegada. A la ciutat, l'art torna a ser útil per als que no tenen res a mostrar. Enfront de totes les amenaces devorades pel futur, davant de totes les vides llançades contra les nostres pantalles, la ciutat omple de terra les nostres paraules i és on la tribu parla l'idioma dels robots.

Sortir del camp i recórrer el camí fins a la ciutat és recórrer el camí de tornada a la natura. Malgrat això, a causa del fet que la natura ha mort perquè no som capaços de no veure-la, només ens queda refugiar-nos en el futur, tornar una i altra vegada a les idees antigues que ens ofereix el progrés. Idees que ens obliguen a ser mirats, que solucionen la llum morta que ens hauria de guiar i que impedeixen el problema.

Encara que ens defensem i creiem que ens estem protegint, en el nostre trànsit del camp cap a la ciutat, ens hem quedat sense enemics, és a dir, sense ningú a qui salvar. El ciutadà, a diferència del ciutadà modern o de l'artista, es deu a la creació de l'enemic. Sap que a l'enemic no se'l pot negar i aquest coneixement li serveix per poder rebre la paraula. Per al ciutadà, l'enemic mai és la idea amb la qual l'enemic t'obliga a guanyar o perdre, ni tampoc és la idea que et coarta la guerra.

El ciutadà, a diferència de les idees, és generador del problema. Sense aquest ciutadà no hi ha subjecte cap a on migrar i els territoris acaben defensant-se de nosaltres mateixos i alçant murs per ells poder protegir-se.

Últims articles publicats