La violència és creadora. El problema no és la violència sinó la creació que ha de ser una. La dona és tot allò que la paraula no reconeix i que respond per tant sota la forma d'allò real. Sense aquest reconeixament, la realitat ha de respirar. Aquest és el sentit de la realitat que et mira, t'escolta, et toca, t'olora, et viu i et mor. La realitat és un paràsit intestinal i artístic. El seu treball és no enganyar i la seva naturalesa és intel·lectual.

La violència contra Déu era per preservar el paradís i l'infern. Gràcies a aquesta violència hem pogut escriure això i ser bons. M'has ajudat a matar Déu. A les portes del paradís, només ens queda la veritat que escrivim per desprestigiar la realitat. Ens estem apropant cada vegada més al moviment zero que hauria de ser la suma de tu i de jo. El paradís ja no ens necessita. A les portes de l'oportunitat perduda, jo ja no ens necessito.

El paradís és el sistema o supergrup. El supergrup crea arguments propis constantment perquè tinguem problemes per no entendre. Escrivim subordinades per fugir malament. Seguim vius per no haver de ser tan intel·ligents. Odiem l'altre perquè ens fa por que la realitat respiri. Odiem a la realitat per la mateixa raó, és a dir, perquè volem salvar-nos. No obstant això, la realitat és encara l'única manera d'abraçar-te. La forma una que ens retorna l'egoisme que ens van robar, el moviment zero, on nosaltres no és la suma de res.

Vivim a la mirada de la realitat però seguim pregant al nen i a l'animal que ens deixin jugar i ballar. És cert que la realitat té esperança i una ideologia. És cert que la realitat també vol ser un animal. El problema però és que jo segueixo volent ser aquell maleït i intel·ligent animal que em va robar el futur, aquell que em va deixar només amb una pila de somnis estèrils.

Add Comment

Últims articles publicats