L'oportunitat catalana és una força creadora. Encara avui, no sabem pronunciar-la i ens sembla bé o malament per poder-la veure. Mai hem parlat de la revolució i ara és cuan ens en adonem.

Totes les respostes i les reaccions, des de la repressió d'Espanya, fins a la hipocresia de la Unió Europea, passant per la confussió de gran part de la societat catalana, davant del que va succeir a Catalunya l'1 d'Octubre de 2017, són aquest mateix silenci, ple de gestos repetits, una vegada rere una altra, per poder avançar.

Un silenci ple que l'art aprofita per derrotar-nos i que ens hauria de fer recordar que la por no és cap sentiment però una qüestió d'estil. No és cert que allò desconegut ens espanti. De fet, només ens espanta allò que millor entenem però no podem pronunciar. En qualsevol cas, això que avui segueix succeint, i que demà encara seguirá succeint, és ja història, perquè la història ja no és repeteix gràcies a l'oportunitat catalana i al fet d'haver-nos pronunciat.

La revolució només pot ser original i primitiva, és a dir, no-violenta, encara que allò primitiu ens mostri sa violència sota la forma d'un futur. La revolució és un desafiament al somni de la civilització que reacciona amb un gest etern, un verb perdut en el temps. Temps és el nom que l'art li posa a la revolució per fer-nos perdre l'esperança.

L'oportunitat catalana és l'enemic. I tant que ho és! L'únic enemic que hem conegut. L'enemic que ens fa no dependre, l'enemic que ens fa perdra el món, l'enemic que l'1 d'Octubre de 2017, ens va obligar a escoltar-nos dir no i al que, encara avui, agraïm per haver-nos donat l'oportunitat de recuperar nostra forma humana i d'haver així tancat, el cercle del nostra antic cinisme.

Últims articles publicats