La no-violència no respon a res. Li pren al contrari el control de l'enfrontament declarant-se obertament no-legal. La no-violència és ser no-legal per construir un estat d'injusticia que abans no existia. L'obsessió de la no-violència no és la violència és la llei. No destrueix res sinó que es construeix sent no-legal. La no-violència sap que la veritat de la violència no es pot negar. La no-violència renuncia al seu enemic per poder colpejar i assumeix l'injusticia com un cós que ja no pot ferir.

La no-violència vol ser l'home d'aquesta nova era, l'home lliure a qui ja no el deixen respectar res, aïllat en un entorn de pau que el tracta com a una bèstia. L'home ja no existeix.

Així com la no-violència lluita per ser l'home nou, la no-paraula ho fa per convertir-se en la dona nova. Totes les forces de la dona són aprofitades per el llenguatge per sotmetre-la, per impedir-li no respectar res i per recordar-li constantment que sempre existeix. La dona controla la guerra, controla les armes i els enemics, però el llenguatge segueix sense reconèixer-ho.

La no-paraula és la veritable forma de la guerra. És on es troben l'home i la dona per primera vegada i on es produeix la inspiració que ens allibera finalment del llenguatge. On la llibertat ens fa veritat.

La no-paraula vol ser la dona d'aquesta nova era, la dona sense por que sap que la mentida és la veritat que no es pot negar i aquella que ha deixat de recordar com obeir.

Necessitem dones que menteixin. Necessitem homes inútils que no serveixin, homes incultes que no creguin. Només la dona valenta que menteixi reconeixerà l'home i només l'home sense culte i sense servir reconeixerà a la dona. D'aquest reconeixement mutu depèn la llibertat de tots i el més important encara, la forma de la llibertat.

Últims articles publicats