No hi ha cap negació, cap resistència, cap equivocació. Només la nostra innocència parlant al temps. En aquesta conversa es concentra tot. L'opció definitiva per salvar el planeta i millorar la societat. El teu sentiment d'ira i el dubte sobre aquest sentiment. I aquell motiu que et va fer somriure. No poder dir no, ens permet viure i crear. Per poder escollir o per no creure en això que estic dient, totes les opcions s'han de desenvolupar al mateix temps o el que és el mateix, que la intel·ligència ens obligui a mirar, que la situació ja només sigui capaç de pensar-ho tot i deixem de pertànyer-li. D'aquesta pèrdua mai et lamentes.

Portem anys sense poder deixar d'aprendre. Privats de la guerra, totes les lluites, el patiment, les renúncies i els sacrificis que fem, no els fem per sobreviure sinó per poder patir, renunciar i sacrificar-nos, per poder definir-nos i poder saber que això no ens defineix. Hem deixat de ser supervivents perquè abans vam aprendre a ser guanyadors. Mentre la majoria de nens i d'animals criden llibertat, tu i jo mantenim una picabaralla per poder-nos donar les gràcies.

Amb la bellesa no es construeix res. Tampoc amb la imaginació. Si la bellesa és una conseqüència, llavors és que estem perduts en el sentit del temps, on no es crea res excepte tot el que té valor. D'això en canvi, d'aquest guany, sempre et lamentes. La bellesa es presenta amb la veu amb que el teu passat et parla, tanmateix, en aquesta trobada, seguirem estant perduts.

Com ja he dit en moltes ocasions, estar perdut és l'única manera d'estar en dos llocs a el mateix temps i l'única manera d'evitar que el carreró sense sortida, on ens col·loca la bellesa, es converteixi en un refugi, en la resposta que ens espera o en dir que la vida és simple. Estar perdut és tenir el dret a denunciar que la naturalesa mata els animals i alhora, denunciar que aquests, ens estan matant. I poder reconèixer que aquest és el context que ens imposa una identitat amb forma d'estàtua de sal, una identitat incapaç d'evitar ser atropellada per la creació del moviment mort.

La societat que protegeixes amb els teus somnis és una bèstia que vol canviar el món, la natura, més veloç que la llum dels teus rius i de les teves muntanyes, que s'alimenta cada segon de la quantitat del que no fas i del que no dius.

En què es diferencia l'home de l'animal?

Les preguntes ens segueixen condemnant. Hem oblidat que el lloc des d'on preguntem és un lloc anterior fins i tot al temps. Per recordar, pots aferrar-te a la digna lletjor del verb ésser. I rebentar una i altra vegada amb la seva ajuda. I donar gràcies. L'home-animal no és l'home del futur, és el lloc des d'on preguntes. La natura de Crist és animal, l'opció cega i digna que ens permet veure.

No hi ha cap negació, ni cap equivocació i d'aquí, la importància de la deformitat. La deformitat ens salva. Ens allunya de nosaltres mateixos. Si vols pregar per alguna cosa, resa per la deformitat. Si no vols cremar-te amb el menjar, dormir millor, equilibrar la teva energia, tingues sempre present la deformitat en els teus pensaments. La deformitat ens connecta amb Déu, a través dels seus àngels, i només la deformitat m'acosta a tu.

T'escolto. De veritat saps per a qui escrius? De debò vols saber per què acabes amb els homes, amb el món i amb el temps, amb la teva voluntat i el teu petit egoisme? Escriure és la solució de la qual sempre fuges, en qualsevol direcció. Escrius per deixar de ser i amb això has aconseguit que, per primera vegada en centenars d'anys, la creació semblés possible, imposada. Per això t'envoltes de gent. El teu cervell pot olorar-lo.

¿Per què escrius? Aquesta és la pregunta que ens permet entrar al segle XXI, que ens permet escollir, que ens permet preguntar-nos. Escrius per no poder frenar res i això et dóna la mesura aparent de qui és. Algú sense vida. Palpitant. Cada vegada més tu. Fins trobar-te en una pregunta que mai acaba.

Últims articles publicats